Appel à communications > Català

El panhispanisme: tensions, desviaments, encontres

La paraula panhispanisme (o panhispanismo en espanyol) va aparèixer algunes dècades més tard que els seus anàlegs pangermanisme, paneslavisme o panllatinisme quan Espanya perdia les últimes possessions ultramarines. En el decurs del segle XX, el terme panhispanisme va conviure amb altres mots més o menys equivalents com hispano-americanisme, ibero-americanisme, hispanisme o fins i tot hispanitat, paraules amb un significat més restringit com ara hispanoafricanisme i hispanojudaisme, fins i tot paraules alternatives com pancatalanisme o paniberisme. El mot panhispanisme sempre ha fet referència, sobretot, a la llengua en la mesura que aquesta constitueix el denominador comú d’un conjunt de territoris en els quals s’utiliza l’espanyol de manera més o menys preponderant. Així com el terme panhispanisme va reaparèixer amb força durant el primer Congreso de Instituciones Hispánicas, que se celebrà a Madrid l’any 1963, aquest terme va tornar encara amb més vigor l’any 2004. Fou l’any del III Congreso Internacional de la Lengua Española organitzat per l’Instituto Cervantes, la Real Academia Española (RAE) i l’Asociación de Academias de la Lengua Española (ASALE). El tema del congrés va ser la identitat lingüística i la globalització. També fou l’any de la publicació del fascicleLa nueva política lingüística panhispánica, en el qual les dues darreres institucions redefinien llur política lingüística. Des d’aleshores, la RAE i l’ASALE ja no perseguirien la puresa de la llengua, sinó la seva unitat, com a únic aspecte que permetria «parlar de la comunitat hispanoparlant» sense bandejar tanmateix les «varietats internes» de l’idioma i la seva «evolució».

L’objectiu del proper col·loqui internacional de la SHF és preguntar-se, debatre i intercanviar, des de punts de vista i perspectives ben variades, sobre la noció i la realitat del panhispanisme. Efectivament, aquest terme és cada cop més utilitzat en el discurs de les institucions dedicades a la llengua i a la cultura hispàniques, com també en el discurs de les personalitats públiques, la premsa, l’ensenyament i, ben evidentment, en la recerca sobre la història més o menys recent dels mons hispanoparlants. Com ho testimonien les recerques més actuals, la noció i la realitat d’aquest panhispanisme es veuen sotmeses a tensions, desviaments i encontres molt diversos: amb altres llengües, sobretot les llengües dites indígenes, vernacles, regionals o minoritzades, els diferents territoris i espais hispanoparlants, com també la llengua anglesa; amb les pròpies varietats de l’espanyol; les polítiques lingüístiques, públiques, sobretot, en els països en qüestió; les polítiques memorials i la memòria dels pobles en general; l’ensenyament de la llengua, tant com a llengua autòctona com a llengua estrangera; la creació literària, l’escriptura científica, jornalística i l’edició; els reptes d’internet, les xarxes socials i altres tecnologies de la comunicació… L’hispanisme, el lusitanisme, el galleguisme, el catalanisme i l’americanisme estan relacionats amb aquesta temàtica que alhora inclourà diverses disciplines: lexicografia, dialectologia, traductologia, didàctica de la llengua, anàlisi del discurs, glotopolítica, sociolingüística, civilització, estudis culturals, estudis postcolonials, estudis cinematogràfics i història en general.